Produced by Anna i Ricard Samarra
CONTES DE ERCKMANN-CHATRIAN:
"El tresor del vell Cavaller"
"Huc el Llop"
TRADUCCIÓ: Joan Sitjar
EL TRESOR DEL VELL CAVALLER
Una nit del mes de setembre de 1828, el digne i respectable llibrerFurbach, del carrer de Neuhauser, a Munic, es despertà tot estranyatde sentir caminar a la golfa de damunt la seva cambra: algú anava ivenia i es lamentava. Un dels espiralls de la golfa s'obrí, i llargssospirs foren exhalats en el silenci.
En aquell moment, a la capella dels jesuïtes va sonar la una, i sotala cambra del senyor Furbach els cavalls daven peuades a l'estable.
La golfa era ocupada pel cotxer Nicklausse, un minyonàs delPitcherland sec, nerviós, molt destre a menar els cavalls, que finsi tot havia fet alguns estudis al seminari de Marienthal, però d'unaànima senzilla i supersticiosa; duia sota la camisa una creueta debronze, i la besava de nit i de dia, baldament ell hagués passatdels trenta anys.
El senyor Furbach parà l'orella. Al cap d'alguns segons l'espiralltornà a tancar-se, les passes van cessar, el llit del cotxer vacruixir i al capdavall tot va callar.
-Vaja- va dir-se el vell llibrer -avui és lluna plena: Nicklausse estusta el pit: gemega pels seus pecats, el pobre diable!
I sense inquietar-se més de tot allò, havent-se girat, s'adormí totseguit.
L'endemà, a les set si fa no fa, el senyor Furbach, amb els peus ales sabatilles, es desdejunava tranquilament abans de devallar alseu magatzem, quan dos copets ressonaren a la seva porta.
-Entreu!- digué, tot sorprès d'una visita tan matinera.
La porta s'obrí i Nicklausse comparegué, vestint la brusa cendrosa,coberta la testa amb l'ample feltre muntanyenc i amb el gros garrotde servei al puny, així com s'havia presentat, temps enrera, enarribar del seu poblet. Estava tot esblaimat.
-Senyor Furbach- va dir: -vinc a demanar-vos el meu comiat: gràciesa Déu podré, al capdavall viure amb benestança i ajudar la meva àviaOrchel de Vangeburg.
-Què haurieu heretat?- li demanà el vell llibrer.
-No, senyor Furbach: he somniat un tresor, entre la mitja nit i launa, i ara aniré a pescar-lo.
El brau minyó parlava amb tanta de seguretat, que el senyor Furbachromangué tot confós.
-Com s'entén, heu somniat?- va dir.
-Sí, senyor: he vist el tresor així com ara us veig, al fons d'unsoterrani molt baix, dins un castell antic. Hi havia un cavallerajagut damunt el tresor, amb les mans creuades i un pot de ferro alcap.
-Però on era això, Nicklausse?
-Ah! No en sé pas res. Primer de tot aniré a cercar el castell; enacabat, prou que trobaré el soterrani i els escuts: un sepulcre desis peus tot ple de peces d'or: em sembla de veure-ho.
Els ulls de Nicklausse es posaren a lluentejar d'una maneraestranya.
-Vejam, pobre Nicklausse, vejam!- exclamà el vell Furbach. -Siguemraonables. Seieu. Un somni… està bé, molt bé. En temps de Isop, nodic que no: els somnis significaven alguna cosa; però avui en dia,és ben diferent. Tothom somnia: jo mateix he somniat tresors centvegades i, desgraciadament mai n'he trobat cap. Penseu-vos-hi:dexareu una bona col·locació per anar a trescar darrera un castellque potser no existeix.
-L'he vist- digué el cotxer: -és un gran castell que ja es vaesfondrant. A sota hi ha un poblet, una gran escala de cargol, unaesglésia molt vella… En aquella contrada hi